ORIOLA

Presentació
El riu i la serra com a senyes d'identitat
Els primers pobladors i l'ocupació dels espais del terme actual i històric
L'estructura urbana d'Oriola en època andalusina (segles IX-XIII)
La torre d'en Vergonyes: Rellevància històrica i funció d'un emblema de la ciutat
La ciutat medieval cristiana: Zona de frontera
Oriola i les seues senyes d'identitat en l'edat mitjana
La singularitat administrativa i religiosa de les terres meridionals del regne de València
Ferran de Lloaces, un oriolà singular
L'Oriola universitària
Canvi econòmic i transformacions socials en l'època foral moderna
Aigua i irrigació en el riu Segura: Un patrimoni paisatgístic i hidràulic d'extraordinari valor històric
Els inicis del poblament en el litoral d'Oriola en el segle XVIII
De l'època foral al centralisme borbònic
La rica imatgeria de la Setmana Santa
De l'antic règim al segle XX
Arxius i biblioteques
Museus
El dia de l'Oriol
La presència històrica del valencià a Oriola
L'Oriola de Miguel Hernández: Itinerari memorial
Una abundant gastronomia tradicional
Llibres i webs

Oriola és i ha sigut clau en la història i en el patrimoni arquitectònic i cultural dels valencians: cap de governació, seu episcopal i d'una de les tres universitats històriques valencianes (juntament amb València i Gandia)... Es tracta de la capital històrica del sud valencià.
Del seu extensíssim terme històric, en el qual va nàixer una de les grans hortes del Mediterrani gràcies a l'hàbil aprofitament del riu Segura, van aparéixer nombroses poblacions noves, com La Mata i Torrevella, fundades per a gestionar la sal de les llacunes litorals.
Una ciutat i governació de frontera que ha aportat a la història dels valencians personatges com l'Armengola, Pere Maça, Ferran de Lloaces, Cosme-Damià Savall, Joaquim Agrasot o Miguel Hernández; símbols o emblemes com l'Oriol; una escultòrica Setmana Santa barroca, i una gastronomia original i prestigiosa que poa del passat i es nodreix de les matèries primeres de l'horta que envolta la ciutat.
El valencià va ser la llengua d'ús comú de les institucions i dels habitants de la ciutat, que es van expressar habitualment en valencià, fins que, entre els segles xvii i xviii, els fets històrics van propiciar la substitució lingüística. Però la llengua encara perviu en la toponímia, les tradicions i la parla actual dels oriolans, i en els últims anys està recuperant-se gràcies a l'ensenyament.
Amb aquesta obra divulgativa esperem estimular el coneixement de la ciutat i la seua comarca, superar vells tòpics i animar el lector a visitar la ciutat i conèixer-la de primera mà. El viatge serà gratificant.